El conte de LA CANALLADA

Recordeu el conte que l'any passat es va escriure en motiu de la Canallada, i que explicava d'una forma divertida l'origen de la festa?

Doncs a continuació el podeu tornar a llegir...

No molt lluny de Barcelona, allà on la plana del Vallès es troba amb el Montseny, hi ha l’escola l’Estelada. On s’hi troben, per aprendre moltes coses els nens i nenes que un dia foren estrelles i que es van convertir en nadons per desig dels seus pares.

La vida era plàcida, i a Cànoves i Samalús tothom vivia feliç. Un dia però va aparèixer una senyora que anava posant pegues. Primer, que si no tenim diners, després que si no hi ha feina per tothom, i alguns han d’anar al carrer. Els preus no paraven de pujar mentre els estalvis s’anaven fent cada cop més petits.

Per si no n’hi havia prou la velleta va treure les tisores, i tisorada amunt, tisorada avall, que si congelem sous, que si euros per recepta, se’ns emporten metges i professors...

L’escola no se n’escapava pas, amb la tisorada als mestres les classes estaven més plenes, les subvencions no arribaven com abans i les mares i els pares miraven d’ajudar per que tot això no es notés massa. A més d’ajudar pel que calgués, les famílies van pensar que podrien fer collarets per vendre’ls, i rifar pernils cada cop que en tinguessin l’ocasió, però les mans de les mares no anaven tan de pressa com les tisores de la velleta.

I en aquesta cursa per veure qui podia més, si les mans o les tisores, una mare va tenir una pensada. Un moment!!! Ja n’hi ha prou d’anar darrere la velleta, així no l’aconseguirem mai! Però... i si féssim una festa? cadascú que hi posi allò que pugui o sàpiga fer, busquem uns quants padrins que ens vulguin ajudar a fer-la grossa, i sense deixar de fer collarets i rifar pernils, demostrem-li a la velleta que d’idees i ganes no ens en falten.

Si encara li haurem d’agrair que hagi tret les tisores! Pensava més d’un en veure tot el que es posava en marxa...

Conte escrit per Nuria Sánchez i Àngel Sabaté.